“El de periodista no és un ofici d’acadèmics o d’experts, sinó de
ciutadans”

He de dir que rebre el premi Vicent Ventura és per a mi un motiu
múltiple de satisfacció: a Ventura el vaig conéixer i en vaig tenir
amistat. Jo em vaig fer venturista des que el vaig començar a
tractar i ho vaig continuar sent després de la seua mort, en el
sentit que m’identifique plenament amb les seues preocupacions
polítiques, cíviques i morals, i també amb algunes de les seues
vicissitiuds biogràfiques i professionals.
Vaig tenir la sort de poder-lo entrevistar per a un llibre titulat
‘Converses amb un ciutadà’ i, en aquesta mateixa seu històrica
de la Universitat de València vaig poder fer-ne públicament
l’elogi amb motiu de l’acte en què se li va entregar la medalla de
la institució. També vaig editar en un volum la correspondència
que ell i el seu inseparable amic Josep Garcia Richart van
mantenir amb Joan Fuster.
Ventura era un periodista vocacional, tocat per l’activisme polític
democràtic, i un valencianista compromés. Va arribar a l’ofici
com jo, d’una manera relativament accidental, i s’hi va trobar de
seguida absolutament identificat.
No defensaré, com no ho feia ell, els beneficis de
l’autodidactisme de la professió. Sí que remarcaré que els
elements fonamentals de la condició de periodista s’aprenen
fent de periodista. Un fet que no és contradictori amb
l’adquisició reglada de coneixements.
En aquest sentit, la Universitat està desplegant un gran servei a
la professió amb els seus estudis específics. I la meua experiència
amb els joves llicenciats que arriben a les redaccions és que es
tracta de persones, potser amb la mateixa vocació que vam tenir
uns altres en uns altres moments, però amb una formació i un
talent molt més treballats, molt més afinats. Aquesta millor
preparació els resulta molt útil en un context de crisi profunda
1

 del model de producció de la informació i de vertiginosa
revolució de les tecnologies de la comunicació.
He conegut periodistes en les redaccions procedents dels més
diversos oficis, estudis i classes socials. N’he vist molts quedar-se
pel camí. Com explicava Ryszard Kapuscinski, la de periodista no
és una professió amb la qual pugues esperar fer-te ric. I a més a
més, si la vols exercir de manera creativa, superant un nivell
merament artesanal o rutinari, implica que has de fer notables
sacrificis personals.
“És aquesta una professió molt exigent”, escrivia el famós
periodista polonès. “Totes ho són, però la nostra d’una manera
particular. El motiu és que nosaltres hi convivim vint-i-quatre
hores al dia. No podem tancar la nostra oficina a les quatre de la
vesprada i ocupar-nos d’unes altres activitats. Aquest és un
treball que ocupa tota la nostra vida, no hi ha una altra manera
d’exercitar-lo. O, almenys, de fer-ho de manera perfecta”.
Billy Wilder, el gran cineasta que va exercir de reporter quan era
jove en alguns diaris de l’Europa d’entreguerres abans d’emigrar
als Estats Units, on va dirigir títols tan brillants sobre la premsa
com El gran carnaval o Primera Plana, deia que l’única cosa que
podía trencar-li el cor era que li prengueren la càmera i no el
deixaren tornar a fer pel·lícules. Als periodistes ens passa el
mateix. Lleveu-nos la possibilitat d’expressar-nos públicament i
ens quedarem desemparats.
Els mitjans de comunicació demanen cada vegada més formes de
periodisme especialitzat, no sols en ciència, cultura o economia,
sinó en tecnologia, en medi ambient, en gestió de dades i en
moltes altres àrees de l’activitat humana que van guanyant
protagonisme. Però hi persisteix, contra tots els problemas nous,
les destreses en permanent transformació i les especialitzacions
sobrevingudes, aquell corrent de fons que fa que algunes
persones es compliquen la vida publicant coses que es pretenien
secretes, fent conéixer veritats que algun poder tenia la
pretensió d’ocultar o denunciant la injusticia i la corrupció.

2

 Una estranya pulsió fa que determinades persones, -com Billy
Wilder amb la seua càmera quan disseccionava amb agudesa
certs comportaments socials-, no es troben satisfetes si no fan ús
dels drets democràtics a la informació i a la llibertat d’expressió
per a exercir una vigilància pública del poder. Com deia George
Orwel, “periodisme és contar allò que algún no vol que se sàpia;
la resta són relacions publiques”. I això passa perquè, en el fons,
el de periodista no és un ofici d’acadèmics o d’experts, sinó de
ciutadans.
És un ofici de ciutadans actius, com ho va ser Vicent Ventura.
Que va pagar la seua implicació en la lluita democrática contra el
franquisme amb la pèrdua de la possibilitat de treballar
precisament del que li agradava, és a dir, de periodista, després
de passar un temps exiliat a París per la seua participació en
l’anomenat contubernio de Munich.
Això el va obligar a reinventar la forma de guanyar-se la vida i el
va convertir en empresari quan va fundar amb alguns socis
l’agència de publicitat Publipress. Però no el va portar a callar. Al
contrari, el seu protagonisme en la vida valenciana va anar
augmentant. Era una figura de referència de l’oposició al
franquisme, sempre disposat a secundar iniciatives i
reivindicacions. Va participar en la fundació de Comisssiones
Obreres fa ara cinquanta anys, va impulsar revistes com València
Fruits i va crear el Partit Socialista del País Valencià.
Ventura era un home d’acció, en el sentit que Hannah Arendt va
donar a aquest concepte quan assenyalava que allò distintiu de
la condició humana és actuar en l’esfera pública, on totes les
persones són úniques dins la pluralitat social i on es dirimeixen,
mitjançant la paraula i l’acte, amb el discurs i l’acció, les
diferències i les contradiccions. Temperamental i impacient en la
seua manera de ser, Ventura no va defugir mai les plataformes,
iniciatives i moviments sorgits de la societat civil i la política
democràtica.
En una época molt més afortunada, sense la pesada llosa de la
dictadura condicionant tot l’ambient, i després d’unes
3

 tempatives inicials en l’activisme cívic i polític, la meua acció s’ha
centrat en la cultura i el debat intel·lectual. Des que vaig
participar, quan era molt jove, en la revista literària Cairell, m’he
sentit partícep del món dels llibres i, amb el pas dels anys, he fet
novel·les i assaigs, he publicat articles en revistes i he dirigit un
suplement cultural, el Quadern, en l’edició valenciana d’El País,
diari al qual he dedicat la major part de la meua vida
professional. Allà hi vaig arribar amb l’experiència prèvia de
Noticias al día, un d’aquells periòdics que encara feien servir
màquines d’escriure, i després de participar en la fundació del
setmanari El Temps. Ara treballe en eldiario.es, un mitjà digital
de nova generació que fa el periodisme crític i valent que sempre
m’ha agradat. Això vol dir que he tingut la sort de viure des de
plataformes molt interessants l’evolució de la professió i de la
nostra societat.
Vicent Ventura i jo, com he explicat, vam compartir, en
generacions distintes i en temps molt diferents, alguns interessos
vitals i algunes preocupacions. Però també una admiració, la que
sentíem per Joan Fuster. Ell des d’una proximitat generacional i
una amistat intenses. Jo des de la perspectiva d’algú que trobava
en l’assagista de Sueca una inspiració i un estímul tan impagables
com inesperats.
Tal com ho era per a Ventura, per a mi el valencianisme és una
conseqüència, en bona mesura, d’aquella inicitació. Quan ara
trobe certes referències pejoratives a Fuster, no deixe de
sorprendre’m. Són lògiques les critiques a alguns dels seus
postulats més condicionats pel context en què es van produir i
en bona mesura superats pels esdeveniments, però mai no
podré compartir que l'assagista de Sueca haja donat peu a cap
secta de catalanistes dogmàtics i tossuts, plens de manies
resistencialistes. En primer lloc perquè cal desconfiar de tot
aquell que presente el fusterianisme com un corrent o un grup
de posicions innegociables. Fuster no va promulgar cap doctrina,
sinó que va obrir un debat i va impulsar un moviment civil

4

 d’implicacions molt diverses, com tots els grans intel·lectuals que
promouen deliberacions públiques de llarg recorregut.
I així com no és viable cap escolástica fusteriana més enllà de la
invitació a abandonar la secular genuflexió provinciana i afrontar
el debat sobre què volem ser, molts dels que van donar per
morts precipitadament els estímuls que Fuster havia generat
hauran de reconèixer que la història no ha arraconat, ni de bon
tros, l'energia cívica que per influència seua es va desencadenar
al nostre país.
Fuster va ser, sobretot, un gran intel·lectual. Va saber llegir
autors com Montaigne; va polemitzar de manera brillant amb les
idees d’intel·lectuals espanyols com Unamuno i Ortega i Gasset;
va assajar interpretacions originals sobre el sentit de l’art
abstracte; va revindicar la significació real de Vicent Blasco
Ibáñez, víctima d’una mitificació esterilitzadora; va contribuir a
alliberar Sorolla del sorollisme; va redactar magnífics estudis
d’història cultural; es va acostar als nostres clàssics amb
amenitat; va publicar algunes de les pàgines més sensates sobre
les falles i altres festes i costums o sobre el territori valencià; va
donar suport a la cançó; va escriure milers d’articles periodístics
sobre la cultura, el món i la societat, i va escriure Nosaltres els
valencians.
He de reivindicar aquell Fuster que confessava, amb un excés
retòric molt sincer que l’única autoritat que tenia, l’única passió
noble que potser es reconeixia, era la d’haver-se apassionat fins
a l’obsessió per la vida i el destí del seu poble. Ell ens va ensenyar
que en els temps moderns la curiositat per entendre el món i per
explicar-lo es pot desplegar des de coordenades
irreductiblement individuals, però que només des de la rebel·lia
contra la decadència i la resignació com a poble es pot accedir
d’una manera col·lectivament digna a la universalitat i el
cosmopolitisme.
I això enllaça amb una altra qüestió: el tema europeu. Com per a
Fuster i tants altres (pocs en un determinat moment), per a
Ventura no tenia sentit el compromís amb la regeneració
5

 valenciana i l’autogovern sense la vocació europeista. Ell va
pagar molt cara la seua participació en la reunió del Moviment
Europeu a Munich l’any 1962, però, a més a més, mai no va
deixar de defensar la construcció europea com un projecte
democràtic i de progrés.
Sabia molt bé què havia representat per als valencians no formar
part de la Unió Europea, del Mercat Comú que se’n deia en un
principi, en l’època daurada de la construcció dels estats del
benestar al continent. Socialista com era, i convençut que “de
llibertat mai no n’hi ha prou”, estic segur que avui seria molt
crític amb els dirigents europeus de l’austeritat, el dictat del
dèficit i els retalls a tota costa; amb les polítiques neoliberals i els
prejudicis reaccionaris davant drames humanitaris com el dels
refugiats. Però no compartiria en absolut el festeig d’algunes
esquerres amb la idea, més o menys fraudulenta, de la qual ha
fet bandera l’extrema dreta, d’abandonar una Unió que va
arribar a amenaçar Grècia d’expulsió i ara, paradoxalment, es
veu obligada a acceptar la marxa del Regne Unit.
Tot i les discrepàncies, Fuster, com Ventura i com Ernest Lluch,
que ho va explicitar en el seu assaig sobre les Espanyes vençudes
del segle XVIII, sabien que el valencianisme, com el catalanisme,
només té un sentit progressista si està dotat, i passeu-me
l’expressió, d’una certa nostàlgia austro-hongaresa, d’una
inspiració civilitzatòria pro-europea que puga contrapesar la
nostra condició meridional.
Ens trobem ara mateix en un moment esperançador. Després de
tants anys d’hegemonia d’un discurs excloent, d’una pràctica
política maniquea i sectària i d’una gestió corrupta de les nostres
institucions, el País Valencià fa bandera, gràcies al Pacte del
Botànic, de la fòrmula més progressista de gestió de la diversitat
política que és possible avui a l’Estat espanyol. No és una qüestió
menor. I resulta fonamental que l’episodi no quede en un
parèntesi benintencionat, sinó que es consolide com un punt
d’inflexió de cara al futur.

6

 Vull pensar, finalment, que els camins de les estimulants
revisions de la nostra circumstància identitària induïdes per la
realitat del nostre procés polític, amb les seues encomiables i
necessàries pretensions d’inclusivitat, i la seua aspiració
majoritària, serán inmunes al contagi letal d’aquella somnolència
col·lectiva de la qual, no sense traumes, vam poder despertar un
dia els valencians.
Moltes gràcies.

7